Un recorregut pels miracles vicentins: La vanitat castigada, d'Escalante».

Sobre fra Vicent Ferrer gaudim d’una amplíssima bibliografia —tant la pròpia, la dels reportadors (de Riquer, Comas & Molas, vol. II, 400), com la del gran nombre d’estudis que el sant ha provocat—, però, aquesta es veu molt reduïda pel que fa alsmiracles vicentins. És a dir, les representacions teatrals que posen en escena fets miraculosos atribuïts al sant. Cal dir que, al nostre parer, els miracles presenten una pobresa estètica i poètica considerable, en molts casos. No obstant això, considerem que aquestes representacions poden aportar algunes reflexions historicosocials i lingüístiques —diglòssiques— sobre l’època. Entenem que, quan hom pensa en els miracles vicentins, més que considerar les representacions als altars dels carrers de València, pot pensar en els prodigis atribuïts al sant, açò és, més en la taumatúrgia que en la dramatúrgia. En Camins i petjades, llibre publicat recentment per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb motiu de l’any Vicent Ferrer (2019), Alfons Llorenç ensrecorda com els fets taumatúrgics, normalment associats al sant, podrien tindre un rerefons en altres figures com, per exemple, en sant Antoni o fra Lluís de Granada. En paraules de Llorenç: “entre tanta meravella no és estrany que li n’endossaren d’altressants i, fins i tot, que alguns portaren un eco de llegenda o d’hagiografia de déu pagà [...] Qui sap si als Ports no arribà un llunyà eco de l’egípcia Isis” (116). En aquest treball, realitzarem un recorregut per alguns dels estudis que han centrat l’atenció en els miracles vicentins i, alhora, ens detindrem en el miracle de La vanitat castigada, del saineter Eduardo Escalante.