Cossos, lleis i narratives: repensant la transició legal i social de les identitats trans

L’evolució del marc legal que regula les identitats trans a l’Estat espanyol revela una tensió persistent entre dues maneres d’entendre el gènere: com una condició que necessita legitimar-se a través de dispositius mèdics i diagnòstics, o bé com una dimensió personal que pot ser reconeguda jurídicament sense mediacions patologitzadores. La Llei 3/2007 i la Llei 4/2023 representen aquests dos extrems: la primera vinculava el reconeixement legal a un procés clínic llarg i sovint feixuc, mentre que la segona proposa una autodeterminació registral pràcticament deslligada d’exigències externes. Aquesta distància conceptual entre models no és només jurídica: té implicacions profundes en la manera com les persones trans construeixen la seva identitat, s’articulen socialment i són percebudes pel seu entorn institucional. Des d’una perspectiva sociològica, aquest debat no pot deslligar-se de la performativitat de gènere que descriu Butler (1990), per a qui el gènere opera com una pràctica reiterada que s’inscriu en marcs normatius que la precedeixen. També s’inscriu en la tradició de Goffman (1977), quan analitza els rols socials i els mecanismes de presentació del jo en contextos regulats per expectatives culturals. En aquest sentit, les lleis no actuen només com a instruments administratius: són dispositius simbòlics que marquen quines trajectòries identitàries resulten plausibles, legítimes o fins i tot possibles dins l’espai públic. A això s’hi sumen les aportacions d’autores com Connell (2005), que recorda que tot sistema de gènere funciona a partir de jerarquies internes i estructures de poder, i que qualsevol canvi legal altera de manera inevitable aquests equilibris. La dimensió interseccional, tal com apunta Crenshaw (1991) i desenvolupa Montenegro (2021), és imprescindible per entendre fins a quin punt el reconeixement jurídic no opera de manera homogènia. No és el mateix habitar una identitat trans des d’un cos llegit com a masculí o femení, des d’una posició socioeconòmica concreta, o sota l’impacte acumulatiu de l’estigma. De fet, la recerca psicològica sobre minories de gènere mostra que els factors d’estrès crònic (Testa et al., 2017) no provenen només de la identitat en si, sinó del context que l’envolta, incloent-hi normes jurídiques, retòriques públiques i pràctiques institucionals. En aquest marc ampli, el present treball analitza de manera comparada la Llei 3/2007 i la Llei 4/2023, examinant-ne les conseqüències en termes de drets, salut i vivències socials. L’objectiu és oferir una lectura crítica que no s’esgoti en una simple oposició entre “model patologicitzador” i “model despatologicitzador”, sinó que permeti entendre què guanya i què perd cada perspectiva, i quines zones grises apareixen quan la teoria es trasllada a la pràctica. La metodologia combina anàlisi jurídica, revisió teòrica i coneixement situat, amb la voluntat de proposar un model d’acompanyament més equilibrat que integri els aprenentatges —i també les limitacions— dels dos enfocaments legislatius