Impacto del entrenamiento respiratorio en la función deglutoria en pacientes con disfagia secundaria a Ictus

Introducció La disfàgia orofaríngia és una complicació freqüent després de l'ictus, associada a malnutrició, infeccions respiratòries i un augment de la morbimortalitat. La debilitat de la musculatura respiratòria es presenta en un alt percentatge de pacients en fase subaguda, comprometent l'eficàcia de la tos i la coordinació respiració-deglució, fet que incrementa el risc de broncoaspiració. En aquest context, l'entrenament combinat dels músculs respiratoris ha emergit com una estratègia per millorar la deglució i prevenir complicacions respiratòries. Objectius Avaluar la factibilitat i l'impacte clínic d'incorporar l'entrenament combinat dels músculs inspiratoris i espiratoris (IEMT) en pacients amb disfàgia secundària a ictus en fase subaguda de més de 3 setmanes d'evolució. Com a objectius secundaris, es va analitzar l'eficàcia de l'IEMT per disminuir la incidència de complicacions respiratòries als sis mesos, així com la seva seguretat i efectes adversos; també es va explorar l'impacte de la disfàgia en la composició corporal en un seguiment de 6 mesos. Mètodes Assaig clínic aleatoritzat i controlat de dos braços en 47 pacients amb disfàgia post-ictus de més de 3 setmanes d'evolució. Els participants es van aleatoritzar en dos grups: IEMT (intervenció) i IEMT simulat (control) com a complement de la teràpia convencional. L'IEMT consistia en 5 sèries de 10 repeticions, 2 vegades al dia, durant 8 setmanes amb una càrrega equivalent al 30% de les pressions respiratòries màximes. La variable principal de resultat va ser la força muscular respiratòria estimada amb les pressions inspiratòria i espiratòria màximes (PImax i PEmax, respectivament). La puntuació a la Functional Oral Intake Scale i les complicacions respiratòries en un seguiment de 6 mesos es van considerar variables secundàries de resultat. Per a l'anàlisi de la composició corporal, es va utilitzar un grup control contemporani de pacients amb ictus subagut sense disfàgia. Resultats Els dos grups van millorar la força muscular respiratòria durant l'estudi. L'IEMT es va associar amb una millora en la PImax i la PEmax de 27,5 cmH₂O (DE 23,9) i 23,6 cmH₂O (DE 23,6), respectivament. L'IEMT va ser segur i ben tolerat. En el seguiment de 6 mesos, no es van evidenciar diferències entre grups en la incidència de complicacions respiratòries. En comparar els paràmetres de composició corporal entre pacients amb i sense disfàgia, es va objectivar una pèrdua de pes i un índex menor de massa lliure de greix en els pacients amb disfàgia (19,5 vs 17,1 kg/m², p = 0,001). Conclusions L'IEMT iniciat a partir de la tercera setmana de l'ictus és una intervenció factible i segura en pacients amb disfàgia post-ictus, que s'associa amb una millora de la força de la musculatura respiratòria. La disfàgia influeix negativament en el pes i la composició corporal, fet que subratlla la necessitat d'intervencions precoces.