Imperial-era dance: An entertainment spectacle reclaimed as a formative tool

Conservem dues obres senceres d’època imperial que defensen la dansa com una eina pedagògica i formativa global, beneficiosa tant per al públic com per a l’actor mateix: són La dansa de Llucià de Samòsata i el Discurs 64 de Libani. La formació retòrica dels autors d’aquestes dues obres converteix l’espectacle en el dipositari i hereu de la més refinada i completa educació grega, en què es combinen en una simbiosi perfecta la tragèdia, l’èpica, la filosofia, la retòrica, l’entrenament físic, la música i les arts plàstiques; i que, tanmateix, no queda reservat per a una elit, sinó que el poden gaudir els diferents estaments socials. Com no pot ser d’altra manera, la mimesi i els ressons de la crítica platònica impregnen les reflexions a propòsit de les virtuts i les bondats d’una eina pedagògica que delecta i educa al mateix temps. S’analitzen i es descriuen aquí els mecanismes i els referents amb què tots dos autors basteixen aquesta defensa aferrissada d’un gènere dramàtic que, malgrat la popularitat de què va gaudir en època imperial, es presenta gairebé desconegut per a les generacions presents.