Avances en el tratamiento del trastorno límite de la personalidad de larga evolución

El trastorn límit de la personalitat (TLP) sovint mostra una remissió simptomàtica amb el temps; tanmateix, un subgrup substancial de pacients continua experimentant símptomes afectius persistents, aïllament social i deteriorament funcional. Aquest subgrup, conceptualitzat com a "TLP amb símptomes de llarga durada" (TLP-LLD), representa un repte clínic creixent per al qual manquen intervencions basades en l'evidència. La psicoteràpia continua sent el tractament de primera línia per al TLP, amb la teràpia dialèctica-conductual (TDC) com un dels enfocaments més consolidats. Tot i així, la recerca s'ha centrat principalment en les Fases I i II de la TDC, mentre que les necessitats dels pacients amb TLP-LLD s'alineen més amb les Fases III i IV -on es prioritzen la recuperació personal, el benestar i el funcionament-. Atès que les guies clíniques desaconsellen la farmacoteràpia com a intervenció principal per al TLP, el seu ús extensiu és motiu de preocupació clínica. En una mostra clínica espanyola, a la majoria de pacients se'ls havia prescrit almenys un psicofàrmac (84%), i gairebé la meitat (49,6%) complien criteris de polimedicació. Les dades observacionals van mostrar que la participació en l'entrenament d'habilitats de TDC (EH-TDC) s'associava amb una reducció significativa de la polimedicació, incloent-hi els pacients amb TLP-LLD, caracteritzats per taxes elevades de comorbiditat afectiva i ús de psicofàrmacs. A més, la prevalença del TLP-LLD ha augmentat notablement en les darreres dècades, posant de manifest la necessitat d'intervencions adaptades. Basant-nos en aquesta evidència, vam desenvolupar un grup d'entrenament basat en un enfocament contextual que combina habilitats de TDC amb psicologia positiva, autocompassió (AC) i tècniques d'acceptació i compromís. La viabilitat i acceptabilitat es van confirmar mitjançant comentaris iteratius dels pacients, donant lloc a un protocol contextual de 12 setmanes. En un assaig clínic aleatoritzat, aquesta intervenció va millorar significativament el benestar i els símptomes depressius en comparació amb el tractament habitual, amb efectes mantinguts -i en alguns casos incrementats- en el seguiment de tres mesos. No es van observar canvis en la gravetat del TLP, l'AC o l'autocrítica. En conjunt, aquestes troballes subratllen la rellevància clínica de dirigir-se a resultats orientats a la recuperació en el TLP-LLD. Tot i que la TDC continua sent essencial per abordar els símptomes nuclears, les intervencions contextuals adjuntes poden millorar el benestar i la recuperació funcional en aquesta població emergent de pacients. Paraules clau: trastorn límit de la personalitat; símptomes de llarga durada; polimedicació; compassió; benestar; teràpia contextual; teràpia dialèctica conductual.