Las invisibilidades de las personas en situación de discapacidad en la enseñanza de la historia y las ciencias sociales : Un estudio de caso en la formación inicial docente, en una universidad en el norte de Chile

Aquesta recerca doctoral té com a objectius: 1)Analitzar el discurs del professorat de formació inicial docent sobre la visibilització de les persones en situació de discapacitat (PsD) en l'ensenyament de la història i les ciències socials; 2)Avaluar quines són les limitacions i possibilitats que reconeix el professorat de formació inicial, per a reconèixer i visibilitzar a les PsD; 3)Contrastar el discurs del professorat de formació inicial amb el discurs expressat pel cos acadèmic sobre la inclusió/exclusió de les persones en situació de discapacitat i 4)Elaborar un marc conceptual per a la visibilització de les PsD, des de les diferents aportacions realitzades per les ciències socials. Des d'un paradigma soci-crític es va desenvolupar un estudi de cas en profunditat en una universitat del nord de Xile. Es van analitzar documents curriculars, i es van aplicar qüestionaris, entrevistes i narratives al professorat en formació, inclòs el professorat en situació de discapacitat, on s'utilitzo la Llengua de Senyals Xilena; mentre que el cos acadèmic va participar mitjançant entrevistes. L'anàlisi documental evidència que currículum i els textos escolars invisibilitzen la discapacitat: està absent com a contingut explícit i, quan apareix, ho fa de manera puntual i en posicions secundàries dins del relat escolar, associada a assistència, victimització o heroisme individual. Dins del concepte de "diversitat" no existeix un reconeixement sistemàtic de les PsD com a subjectes històriques i polítiques, i les imatges reprodueixen un cànon visual centrat en la iconografia de la cadira de rodes, sense donar compte de la pluralitat d'experiències sensorials, intel·lectuals o psicosocials. En relació amb el professorat en formació, els resultats mostren una tensió entre la consciència de la invisibilització i la reproducció de la normalitat. Es reconeix que les PsD ocupen un lloc d'absència en el currículum, i aquesta situació es descriu com una forma d'exclusió que tensiona els principis de justícia social que es declaren per a l'ensenyament de la història i les ciències socials. Al mateix temps, s'assenyala la falta de referents teòrics per a integrar la discapacitat en la reflexió sobre quines històries s'ensenyen, des de quines perspectives i quins subjectes es consideren rellevants en l'ensenyament de les ciències socials. Les narratives incorporen la discapacitat de manera esporàdica, associada a tragèdia o heroisme individual. En el professorat en formació que s'identifica com una PsD, les biografies marcades per experiències capacitistas orienten la reflexió sobre com evitar reproduir aquestes lògiques en el futur exercici professional. El cos acadèmic es configura com a actor en tensió enfront del capacitismo: reconeix els límits del currículum i dels relats historiogràfics, però la discapacitat segueix menys treballada i no es consolida com a eix de les propostes formatives. La tesi conclou que la invisibilització de les persones en situació de discapacitat en aquestes disciplines no és un oblit, sinó efecte d'un règim de poder travessat per la ideologia de la normalitat i la colonialidad del saber i de la capacitat. El currículum i els textos produeixen un subjecte normatiu i, encara que la formació inicial docent incorpora altres col·lectius, manté implícita la figura d'un subjecte sense discapacitat com a referència, la qual cosa genera una doble invisibilització: històrica i curricular, i una fractura entre discursos inclusius i pràctiques que manquen d'eines per a desconstruir la normalitat. La recerca aporta un marc conceptual que articula Didàctica de les Ciències Socials i Estudis Crítics de la Discapacitat, i planteja la necessitat d'incorporar enfocaments anticapacitistas i interseccionals en la Didàctica de les Ciències Socials, de manera que les PsD siguin reconegudes com a protagonistes de la història, agents de transformació social i no com a persones mereixedores de cures, assistència o caritat.